El Diana,
història d’una falla
per Christian Pellicer Ramis
EL BARRI
Situat al sud-est de la ciutat, es troba uns dels barris més simbòlics de Dénia: el barri de la Faroleta – Diana. Aquest s’ubica en el que s’anomena el Raval Gran, on hi ha una xicoteta part de l’antic territori del Saladar i El Fortí, de la Daniya musulmana, que durant el segle XX va ser l’eixample de la ciutat cap al sud. El barri del Diana ha estat endinsat en el del Saladar; llavors, conéixer la història del barri del Saladar és, alhora, esbrinar la del Diana.
El Saladar és conegut, històricament, per la zona que comprèn un ampli territori situat entre el Montgó i la ciutat de Dénia. Una part important de terreny estava ocupada sota el nivell de la mar; a més, era comú que la zona s’inundara durant els mesos més plujosos de l’any (l’aiguamoll arreplegava les aigües del Montgó i les que venien pel barranc del Saladar, que transcorria pel que hui és el carrer Patricio Ferrándiz). El barranc s’obria i es convertia en el conegut Riatxol d’aigua salada en la seua desembocadura a la mar. Aquell separava, a l’època musulmana, la medina de la ciutat de Daniya i la zona del Fortí. Darrere d’aquest poblament, on se situa l’actual barri, només hi havia un espai verge i poc aprofitable –si de cas, algun bancal treballat i amplis espais on podia pasturar el ramat–.
Pel que fa al raval de la Medina de Daniya, era conegut per les seues fonts àrabs i ocupava un espai de 12 hectàrees, el qual estava envoltat d’una muralla que es connectava amb la mateixa a través d’un pont. En un dels angles de la façana marítima hi havia una torre que senyalitzava i controlava l’espai portuari (la Torre d’En Carròs, desapareguda fa quasi un segle). Aquest recinte fortificat es situaria, cronològicament, en les primeres dècades del segle XI, quan es construiria el sistema de fortificació del mur occidental del Fortí, reforçat amb torres de planta semicircular. En la segona meitat del segle XII se li va dotar d’una barbacana complementària, reflex de noves concepcions en la fortificació i defensa. La muralla del raval emergeix i es conserva en un estat excel·lent en l’angle sud-est.
Un geògraf del segle XII, al-Idrisi, definia aquesta ciutat portuària andalusina, com a «una ciutat situada sobre la riba del mar, molt populosa i bella. Té un gran raval i murs molt forts, que per la part d’orient, estan construïts dins de la mateixa mar, amb molt d’art i saviesa. Té una alcassaba en gran manera inaccessible, que domina una campanya completament cultivada i plantada particularment de figueres i vinyes» (Gisbert, 2008).
LA FAROLETA
Actualment, com més conegut és aquesta zona del barri és pel nom de la Faroleta, el qual deu la nomenclatura gràcies a l’edifici que servia, des del segle XIX, per a guiar als vaixells que arribaven al port, emetent un senyal lluminós –no obstant això, hauríem de parlar de dos faroletes, l’antiga i la nova–. L’antiga Faroleta es va construir l’any 1861, però va donar el servici fins al 1914 (Ferrer, 2002), ja que en aquest mateix any va començar la construcció de la nova estació de ferrocarril, la qual uniria Dénia amb Alacant, deixant la Faroleta a l’altre costat de les vies del tren, més lluny i separat del mar. En l’actualitat, aquest edifici roman en estat d’abandó i tancat entre edificis que a penes guarden cap distància amb ell.
Amb la construcció de l’estació, es va decidir construir un nou edifici per tal de substituir l’antic. És en el mateix any, 1914, quan s’inaugura la nova Faroleta, ubicant-se en un dels llocs més amagats i suggerents que té la ciutat hui en dia, conegut com el Grup de Mariners (una zona de cases on vivien els mariners de l’època –l’edifici s’ubica, concretament, en el segon grup–). En aquesta ocasió, l’edifici es troba més a prop del mar i és, des d’aleshores, quan es va reprendre la llum per a guiar als vaixells que navegaven rumb al port. Gràcies a aquestes denominacions, les dues faroletes es troben en un estat de protecció i ambdues consten en el Catàleg de Béns Culturals de l’Ajuntament. En l’actualitat, aquest edifici està destinat a convertir-se en un centre per a dur a terme activitats d’educació ambiental relacionades amb la mar, tallers, exposicions o projeccions, totes relacionades amb el mar.
Tal com s’ha llegit, el barri de la Faroleta – Diana té una gran història al seu voltant, amb altres emplaçaments importants (a més dels esmentats): el Centre de Salut (el servici sanitari inaugurat l’any 1998) i l’Agrupació Artística Musical, una de les principals entitats culturals de la ciutat creada en l’any 1952 pel doctor Manuel Lattur Català —tant el nom del local com del carrer porten el nom del seu fill, Manuel Lattur Montón—. Llevat d’aquests centres o edificis culturals, al cor del barri, està la part més important dins de l’àmbit festiu: la Falla Districte Diana.
LA FALLA
La comissió fallera es va crear l’any 1974 gràcies a un grup de gent marinera, amics que compartien ofici i que, en el final de les seues jornades, es reunien en el que era conegut com el Bar El Trovador, situat en una de les cantonades del carrer Pintor Llorens. Aquest grup d’amics el formaven Antonio Sepulcre Torres, Casto Pastor Sendra, Francisco Pastor Sendra, Fulgencio Miñana Peiró, Gabriel Perles Ramis, Jaume Sau Tur, José Gimeno Bolufer, José Ramos de la Torre, Pablo Díaz Martí i Salvador Ramis Ferrer, els que serien reconeguts com a fundadors oficials de la Falla Diana.
Es pot dir que aquesta zona del barri, d’origen mariner, era el més modern i actual de l’època, on vivien els treballadors als dos Grups de Mariners. Tot i això, no cal llevar-li importància al barri mariner per excel·lència, el de Baix la Mar, on vivien la majoria dels pescadors durant els segles XVIII i XIX. A més a més, aquesta evidència és més clara amb els dos primers cadafals que es planten el març de 1975 i 1976. El primer, amb el lema El rumb, estava coronat per un gran timó; en la segona, anomenada L’enfonsament, predominava com a cos central una enorme àncora, amb un submarinista com a remat, i una àmfora al costat esquerre. És curiós que totes dues falles estigueren dedicades a la mar i, a més, es relacionaren (la seua crítica així ho va fer saber) amb els inicis de la falla, doncs aquests van ser térbols.
Els inicis no sempre són fàcils i els fundadors del Diana, decidits impulsivament en aconseguir el seu empeny en crear la falla, hagueren de lluitar contra les adversitats i contrarietats del primer any. En el llibret publicat del primer exercici es fan patents aquests fets amb la salutació del que va ser el vicepresident de la comissió (i a la vegada propietari del famós bar d’encontre El Trovador), Carlos Costa García: “Per primera vegada traguem el cap a aquest finestral de les nostres Festes Josefines, doncs, com a bé podeu adonar-vos, som una nova comissió […] Són molts els esforços que hem hagut de realitzar la comissió i les traves que hem hagut de superar per part de gents contràries a la realització dels nostres projectes, gents que no havien de dir-se ni Dianenses ni Valencians, doncs, segons sembla, els molesta l’engrandiment de les nostres festes. Finalment, desitge dir-vos que tots nostres esforços han sigut destinats desinteressadament per part de la nostra comissió a l’engrandiment d’una festa i no per a lucre personal ni buscant cap benefici particular. També faig públic l’agraïment a les comissions que han sabut col·laborar amb nosaltres quan l’ocasió ho ha permés, encara que sempre existeixen excepcions […]”. Com es pot llegir, a més de problemes econòmics, hi hagué d’altres que, hui en dia, es desconeixen. Així i tot, es pot intuir que hi havia una negativa a la creació de la falla i que, aquesta, molestava a fallers i no fallers.
Durant la llarga vida de la falla, les falleres i els fallers sempre s’han preguntat el perquè del nom de la falla. Moltes han sigut les deduccions i, d’entre totes, destaquen dues com a possibles: la primera per la deessa romana, Diana, o pel nom de la ciutat. Com se sap, el nom de Dénia és el resultat d’una evolució que ha patit al llarg del temps. En l’època romana s’anomenava Dianium (fonèticament es pronunciava /dènio/); després va passar a Dāniya pels àrabs (pronunciat /dénia/). Amb la reconquista, s’adaptà la pronunciació àrab i passà a anomenar-se Dénia, però a dia de hui és un misteri que no hem pogut esbrinar.
L’altra pregunta que també existeix entre els més jóvens és el lloc de la plantà. La zona per la qual es va decidir va ser perquè estava tot molt delimitat: a un costat es trobava la Falla Saladar, on el passeig hi marcava ben bé el territori; i a la dreta estava la Falla Port Rotes, on tenien el seu casal a les antigues naus de Pla (al costat de la Banda de Música). Llavors, es decideix plantar finalment al carrer Pintor Llorens, —anomenat així des de l’any 1964, en honor al destacat pintor de Dénia, Domingo Llorens Cervera (1827-1917)—.
No està de més comentar els diferents llocs que la Falla Diana ha tingut com a casal. Durant els primers anys no es podia ubicar un casal fix, doncs la major part de les vegades es reunien en el conegut bar per a fer les diferents reunions de l’any; fins que, anys després, es va deixar un local en el Passeig del Saladar. En arribar l’any 1982 va ser quan, es pot dir d’aquesta forma, la falla Diana té el primer casal oficial, el conegut com La Barraqueta. Aquest es va construir en forma de barraca per al concurs de casals engalanats on, a més, guanyà el millor premi. La barraca es va mantindre en peu fins a finals de maig del 2001, quan una constructora va comprar els terrenys on estava el casal per a edificar nous habitatges, destruint així la famosa barraqueta. Va ser, doncs, quan al realitzar la recerca d’un nou casal, la destinació final fou al carrer Arturo Vicens Collado, un local que es manté hui en dia, llevat d’uns anys en què el llar faller s’ubicà en la travessera del Passeig del Saladar amb el carrer Elx (des del 2011 fins al 2014) i la retornada al Passeig del Saladar (als exercicis 2015 i 2016), però en un local diferent del dels inicis.
En el primer any d’existència ja es va dissenyar el que seria l’escut oficial de la Falla Diana, el qual ja apareixeria en l’estendard, del que va ser padrina Josefina Ferrer. En l’any 1982 es va crear un nou estendard, però en aquest cas per a la comissió infantil. L’emblema tenia com a motiu principal l’escut de la ciutat de Dénia, al fons el castell i les seues muralles amb els torreons que descendien fins a la mar, tot emmarcat per unes flames. Després de saber que la comissió va ser creada per mariners, és curiós que a l’escut no hi aparega cap motiu que faça al·lusió a cap element marí. Al llarg d’aquesta investigació, no s’hi ha pogut aconseguir més informació del perquè de l’escut.
Durant cinquanta exercicis fallers, contant l’actual, la falla Diana ha obtingut nombrosos premis al llarg de la seua història (és important destacar que en el primer exercici no es va plantar falla infantil). Fins ara, no s’ha aconseguit cap primer premi en relació a la falla, tot i que sempre s’ha lluitat per ell. Als anys 1985 i 1986, es van realitzar per primera vegada dues seccions i el Diana va competir en la Secció Especial. Tots dos anys es va tastar el triomf, doncs els premis aconseguits, a ambdós exercicis, van ser el 2n de Secció Especial —falles fetes per l’artista Antonio Grau—. Els anys següents es va tornar a l’única secció, no tenint la mateixa sort (encara que sí s’han aconseguit nombrosos quarts premis, a la porta del pòdium). Però amb la tornada de les seccions, a les Falles del 2007, i fins el dia de hui, el Diana participa en la Secció Primera on en set ocasions ha estat a punt d’aconseguir la glòria (quatre segons premis els anys 2007, 2015, 2018 i 2019 en falles grans, i tres segons premis infantils en 2008, 2010 i 2011). Al mateix temps, és necessari deixar constància que, des dels inicis, el Diana ha demostrat realitzar unes molt bones crítiques i, a més, aquestes han sigut reconegudes al llarg de la història amb premis, destacant aquests últims anys.
Per altra part, en l’àmbit carrosser hi ha hagut més alegries, doncs sí que es pot parlar de tindre quatre primers premis. El primer d’ells fou l’any 1984 amb la carrossa infantil, que duia com a lema Enanitos, realitzada pels fallers Pascual Candela i Vicente Llobell. Però amb la carrossa gran es va fer de pregar i el primer d’ells arribà el juliol del 2003, amb la carrossa anomenada Canibalisme. L’any següent, en 2004, es va repetir posició amb la carrossa El daurat. Finalment, l’últim d’aquests primers va vindre el 2006 amb la carrossa Cleopatra i Marco Antonio. Totes aquestes carrosses grans van estar idealitzades pel faller Pablo Martí, qui ostenta, en l’actualitat, el rècord de la nostra comissió de realització de carrosses amb un total de 24, amb un estil, enginy i creació únic. També hi han premis de comparsa, tan gran com infantil, o del més actual, el de millor caracterització.
D’altra banda, aquesta vessant artística també s’ha vist en les presentacions falleres, amb els seus decorats on la imaginació dels seus creadors portava a l’espectador a eixe món. Gràcies a aquests també s’han aconseguit un gran nombre de premis, bé siga a la millor presentació, presentador/a, mantenidor/a o l’aparador. Al llarg dels anys 90 ja es van concedir un gran nombre de premis al millor aparador, fet que s’ha apreciat, durant l’última dècada, amb l’afluència dels reconeixements en les presentacions, presentadors/es i aparadors.
Com es pot llegir, els fallers i falleres del Diana han demostrat, en aquests cinquanta anys, que són, per damunt de tot, fallers i falleres de naixement. Els premis no sempre han acompanyat l’esforç i sacrifici que s’ha demostrat; encara que la recompensa no siga l’esperada, continuaran lluitant una vegada més perquè es puga tornar a plantar falla, traure una bona carrossa i fer la millor festa que saben fer.
En canvi, si hi ha alguna cosa on ha destacat la Falla Diana, per damunt de qualsevol altra comissió, i és pel seu conegut playback. Una activitat que es va iniciar en l’exercici 1983-1984 com una festa qualsevol dins de la coneguda discoteca Golden, que aleshores era el lloc de moda. Aquest esdeveniment va continuar els següents anys fins que en l’exercici 1986-1987, arran de l’èxit aconseguit en l’organitzada mesos anteriors, van voler tornar a repetir-lo com a fi de festa de la presentació de les falleres majors de la comissió, després d’un breu recital del cantant pegolí Michel. El playback s’ha mantingut en actiu des d’aleshores, a excepció de l’exercici 1987-1988, l’únic any que no es va realitzar, ja que la presentació ja va ser un bon espectacle. En aquesta festa s’aprofita per a fer imitacions de cantants amb les seues cançons més populars del moment. El que en un principi semblava una cosa senzilla, es va anar convertint en un atractiu i entretingut espectacle gràcies a un adequat vestuari i, sobretot, a les qualitats interpretatives que els fallers i les falleres fiquen amb les seues imitacions, ballant o gesticulant de manera que es notaren les nombroses hores d’assaig. En tots aquests anys fent playbacks, s’han obtingut imitacions molt meritòries i amb un notable sentit de l’humor.
El Diana és una falla que, durant aquests cinquanta anys, ha estat de manera activa ininterrompudament, llevat dels anys 2020 i 2021. El motiu és per tothom conegut: la pandèmia mundial que va paralitzar tot allò que es coneix. Una dura i trista notícia que va arribar als pocs dies de falles i obligà a tota la gent a mantindre’s en casa.
Amb els anys, tant la comissió com el barri s’han engrandit, tot i que la via del tren delimitava la seua expansió (a més, poques indústries hi han hagut, per no dir cap). A carrera llarga, ara mateix es pot afirmar que la Falla Diana planta a un barri propi, anomenat Diana, tal com ho ha plantejat l’Ajuntament. I si ens fixem, la majoria dels barris porten els noms de les onze comissions. El temps ha passat i amb ell canvia tot el que envolta a la comissió, s’han aconseguit grans mèrits amb el temps i, a dia de hui, les Falles de Dénia no es poden veure de la mateixa forma sense el Diana.
